L’actor Joan Pera narra aquest conte de Quim Monzó, Nadal Blanc:
«Nadal blanc» podria semblar que no és altra cosa que un repàs foteta del pessebre: Monzó, per exemple, recalca que Maria viu en una casa amb elements arquitectònics romànics, que quan Josep i Maria se’n van cap a Betlem tot està nevat, per més que «a Palestina la neu era un fenomen meteorològic gairebé ignorat» i que es tracta d’una «neu en pols, tan en pols que semblava farina». Però Monzó, a diferència del que diuen els que creuen que se’l pot despatxar com a mer bromista, es planteja la seva narració amb tota la serietat. No es limita a retransmetre amb conya la història que qualsevol pessebre narra en imatges. Hi introdueix la desviació de la quotidianitat —de la quotidianitat pessebrística, en aquest cas— que dèiem. Maria, en comptes d’un sol nen, té bessonada. Aquesta idea, religiosament herètica, té, en aquest conte, com passava en «La comissió», una resolució còmica. Remarquem que no és un acudit per acabar, sinó la resolució del conte, en la qual queden lligats tots els fils i, sobretot, s’entén quin és el punt de vista que s’ha adoptat durant tota la història. Aquesta resolució genuïnament narrativa dels contes de Monzó, d’altra banda, exclou que se’n pugui extreure cap discurs o cap lliçó, més enllà del seu bon funcionament com a històries, i és pel seu bon èxit com a històries que seran il·luminadors per a la quotidianitat del lector.
Carles Miró, CARÀCTERS, València http://www.monzo.info/stresnad.htm
Lletra de batalla 